El colador de l’empatia

L’altre dia vaig anar al teatre i l’obra que es representava, des del meu punt de vista, va ser absolutament decebedora. El text era fluixíssim, la direcció justeta i els actors haguessin passat per aficionats si no fos que em consta haver-los vist manta vegades actuant i fent-ho a través d’una productora jove, però consolidada, on els havia vist reeixir molt millor que en aquell moment. La cosa, però, no hagués passat d’un bastant arrauxat disgust per part meva, si no fos que al cap d’un parell de dies vaig coincidir amb unes amigues que també hi havien anat. Va sortir el tema i jo vaig exposar la meva opinió. Elles en canvi, van defensar l’obra. Val a dir que no van intentar fer creure que era una gran obra, però la van trobar correcta, divertideta i es van mostrar encantades amb la selecció musical. Jo vaig dir que no m’hi havia fixat massa, en la música, mal m’estigués dir-ho. I va ser aleshores que va sortir un fet que jo no havia contemplat: elles formaven part del club de lectura de l’Anem al Teatre, organitzat pel Teatre Nacional de Catalunya conjuntament amb biblioteques locals, i dies abans, havien anat a una sessió on s’havia parlat amb la dramaturga i un actor. A la xerrada es van fer moltes preguntes, es va parlar del procés creatiu, d’anècdotes dels assajos, del perquè dels continguts, de la importància de la selecció musical… I mentre elles m’ho explicaven, jo veia com de fet veien el moment de la xerrada i recordaven haver-s’ho passat bé i, important, veia com havien empatitzat amb els ponents. Així doncs, el resultat de la xerrada prèvia comportava un punt de vista de l’obra diferent per part de l’espectador tot i que, aleshores, jo em preguntava si diferent havia de ser per força i, a causa d’això, millor del que en realitat era l’obra en si. Possiblement i des de fora, objectivada estrictament com a públic que entra sense tenir cap referència prèvia i consumeix estrictament el producte final, el criteri seria diferent? Un producte verge que no ha passat pel filtre del conèixer l’altre, del veure’l moure’s, o explicar, o riure o saber-ne res de res.

Llegim el teatre era entrar entre bambolines i descobrir les entranyes de la cosa abans de la cosa mateixa. Bona estratègia. Ben pensat.

Ostres però! De cop i volta, i preveient el meu constant consum cultural, em vaig veure absolutament saturada havent de saber la vida de cada un dels escriptors que em llegia, anant a xerrades prèvies de cada exposició que visito, entrant a la cuina del restaurant on menjo, vivint des de dins la verema de cada vi que em bec… Vols dir? Vols dir que cal? Es fa difícil de dir i hi entreveig molts matisos, però al capdavall, la premissa em torna una i altra vegada: el que a mi m’interessa a priori és el resultat final: el llibre, l’obra de teatre, la pintura, l’escultura, el menjar, el vi. El procés també és interessant, i òbviament ho poden ser l’autor i la seva vida, però res de tot això no em pot fer perdre de vista el resultat final per bé que em caigui el cuiner, per encisador que sigui l’actor o per apassionada la enòloga. El vi és bo o no és bo. L’obra de teatre és o no és bona.

Tot el muntatge previ, era, és, una simple qüestió de màrqueting i òbviament, un màrqueting molt lloable , per altra banda. Captar nous usuaris. Fer-los sentir part especial. Haver-los mirat directament als ulls i caure’ls bé, explicar-se bé, comunicar bé amb l’objectiu que la gent anem més al teatre. Endavant les atxes doncs! Sé que a voltes puc sonar dura i repeteixo que hi veig molts matisos, en aquest tema, però tot i aquest màrqueting necessari (cultura en hores baixes), si la cuinera és encantadora i el seu arròs està covat, des del meu punt de vista passarà a ser una dona encantadora i una mala cuinera, i l’arròs, tindrà les crítiques que hagi de tenir sense compliments. I hagués desitjat amb tot el cor que les meves amigues, usuàries habituals del teatre, haguessin pogut no deixar-se enllepolir per l’empatia, però veig que la proposta funciona, i segons com tinc el dia, fins i tot m’està bé que venint d’on venim i anant on anem (on anem?), la gent seguim anant al teatre a veure el que sigui.

Per altra banda però, i per anar acabant, no puc estar-me de dir que siguin quines siguin les reflexions que exposo, per mi l’arròs estava absolutament covat.

3 de desembre de 2017

Comparteix aquest article :

Deixa un comentari