Fa pocs dies em vaig acabar de llegir la novel·la Cims Borrascosos, d’Emily Brontë. Tinc per costum fer-ho cada quatre o cinc anys, no em pregunteu per què i, per tant, diria que és un dels llibres que més vegades he llegit i del qual més edicions diferents tinc a casa. El que em porta a llegir i rellegir aquest llibre no és altra cosa sinó el seu protagonista indiscutible, en Heathcliff, un nen adoptat que esdevé home turmentat per la impossibilitat d’unió amb Cathy, la seva germanastra, i pels maltractaments rebuts durant la infantesa per part del germà d’aquesta. Aquest turment, però, en lloc d’esvair-se o sublimar-se amb el temps, esdevé una llavor que creix i acaba posseint tot el seu ésser i tot a la seva vida, i es converteix d’aquesta manera, i encara més després de la mort de Cathy, en un caràcter implacablement cruel i violent decidit a portar a terme amb tots els hereus de la seva estimada aquell concepte tan conegut de l’ull per ull, dent per dent. Diguem que no vol deixar cap cap sobre les espatlles i vol fer-se amo, ell que no tenia res o ben poca cosa, de tot el que van posseir els altres. I sempre, sota el jou del record de la seva amant i l’enfebrat desig de reunir-se amb ella un cop assolits els seus plans per descansar-hi eternament. Evidentment, de tot això no en surt res més que dolor, misèries i mort. I és aquí on no deixa de fascinar-me el llibre i, possiblement, és aquest el perquè me’l torno a llegir una i altra vegada al cap dels anys.
Heathcliff, al meu entendre, és d’aquells que “ni come ni deja comer” i s’aferra malaltissament a un ferro roent i no el deixa anar ni per mal de morir: acaba fent del dolor i el patiment un estil de vida i, paradoxalment, sentir aquest dolor i aquest patiment acaba esdevenint, alhora, un plaer. Com Sant Llorenç a la graella, que no sabia ben bé on començava una cosa i acabava l’altra mentre s’anava rostint lentament. La figura del nostre heroi és extrema, és clar, però ni de bon tros allunyada del nostre dia a dia i d’una bona part de conductes generalitzades a la nostra societat.
Per altra banda, Heathcliff està envoltat d’un seguit de persones que queden subjectes i alienades pel seu deliri i ferotgia i són incapaços de trencar la submissió a què els sotmet. Això els acaba llançant, irremissiblement, a una vida plena de sofriment i amb un final tràgic: la prematura mort de Cathy, la del germà d’aquesta, la del marit de Cathy, la de la dona i fill de Heatcliff… El nebot i la filla de Cathy seran els únics que gaudiran d’un canvi de direcció, però no ben bé per mèrits propis.
A veure si em faig entendre: Heathcliff té dues opcions: entendre i refer la vida, o enquistar-se en una decisió que el farà ser desgraciat per sempre més però que, alhora, li donarà una raó per seguir vivint, tot i el patiment que això provocarà. Triar la primera voldria dir canviar l’objecte del seu amor per una vida sense ella i, per tant, acceptar el passat i el futur i ser capaç de crear una nova vida. No fer-ho vol dir malmetre’s la vida, però ser fidel a la idea, no canviar, enrocar-se a fer passar el camell pel cap de l’agulla i ser desgraciat i fer desgraciats els altres, a consciència, per sempre més. Però gaudint, eh? Encara que sigui inconscientment.
Personalment, penso que costa molt menys ser Heathcliff que no ser-ho, tot i que, si més no, també queda clar que resulta mil vegades pitjor el remei que la malaltia. Qui no s’ha mantingut durant anys amb una parella, o en una feina, o amb rancúnies, que literalment li han amargat la vida i, en canvi, no ha estat capaç de deixar enrere? Qui no ha votat durant unes eleccions aquell qui acabarà sent el seu propi botxí ? Qui no ha negligit el propi futur en pro de ganduleries, males companyies o superfluïtats? Per què tenim tanta por al buit que se’ns apareix al davant quan volem fer un canvi i, per contra, estem disposats a mantenir estils de vida que no ens beneficien i ens mantenen sotmesos a noséquè per mor d’aquest mateix canvi?
El protagonistes de la novel·la només poden desfer-se de Heathcliff i la seva malaltissa maldat un cop ell es mor. Un fracàs absolut, un fracàs de l’individu, o en tot cas un fracàs social, si en fos el cas. El tirà ha de morir per tal que les coses es redrecin: en cap cas, les coses es redrecen per cap lluita, cap canvi, cap alçament, cap enfrontament. Si el tirà és etern, la misèria també ho serà, doncs? Els qui hi han conviscut, l’han patit i, malgrat tot, l’han acceptat amb resignació i hi han estat sotmesos fins a la fi dels seus dies. Òbviament però, sempre n’hi ha que no, és clar. Però ara parlem dels que sí.
Sembla ser que massa vegades costa més alçar-se que quedar-se quiet i abatut per la tempesta, i morir-se encara que sigui lentament, de fred o de por o pitjor encara, de desídia. No és una actitud lloable, és clar, tot i que en certs moments històrics, pot arribar a ser absolutament comprensible.
En la situació actual, però, a l’any 19 del segle XXI i a casa nostra, esperar que el Heathcliff de torn mori per deslliurar-nos-en és una barbaritat i suposa, valgui’m dir-ho, un excés d’ingenuïtat. De moment, sembla ser que a alguns –bastants– ja els està bé i esperen que visqui eternament i segueixi anorreant vides.
er miracle, n’hi ha que deuen esperar que Heathcliff mori per intervenció divina. Som molts però, els qui el volem fora de les nostres vides: que així sigui, ha de ser a base de constància i determinació. Esperar que mori seria enterrar-nos en vida, ho sabem per experiència; no fa pas tant ja en vàrem –mig– enterrar un.
Publicat a la Revista Eina el 3 de juliol de 2019