Fa cosa d’un parell d’anys, arran d’una demanda d’espectacle per fer sota l’esquelet d’una balena que es va exposar en un museu del maresme, vaig documentar-me profusament al voltant d’aquests cetacis. Ja sabia quins textos volia posar a l’espectacle, però volia documentar-me una mica més, tenir més coneixements sobre l’espècie en qüestió no tan a nivell literari (havia escollit Moby Dick, de Melville, La meva Cristina, de Mercè Rodoreda i un conte inuit de tradició oral) sinó a nivell científic. Vaig capbussar-me de ple a internet i d’entre la molta informació que vaig trobar, va colpir-me un documental on una balena grisa acompanyada de la seva cria, eren atacades per unes orques que tenien claríssim quina era la seva presa: el fill. La mare el va defensar durant hores i aferrissadament dels tres predadors tant com va poder, però al final va renunciar i va abandonar-lo per ser devorat (tan sols el cap, quines coses) per les altres tres. Una tragèdia.
Hi ha altres animals que fan això: abandonar les cries en situacions extremes. Al capdavall, les cries no tenen capacitat de procreació, encara, per tant té més lògica la supervivència de l’adult que podrà tornar a començar el cicle per engendrar més fills que no pas un fill que difícilment sobreviurà sense els pares, no? Aquesta lògica, però, no és humana. Demostra, si més no en part, el parcial d’animalitat que hem perdut com a espècie (només en part i segons amb què) i que hem substituït pel coneixement i suposadament, el saber. De totes les hores que vaig invertir en llegir i documentar-me sobre balenes, aquest episodi va ser el que més em va calar, i després d’això…, el miracle de l’estructuralisme. Vaig entendre, vaig poder veure amb claredat allò que abans tan sols havia intuït: el perquè de l’elecció dels textos de l’espectacle més enllà del fet que estesin protagonitzats per balenes.
L’hermenèutica. Els seus continguts.
M’explico.
Ahab és l’obsessió, la venjança vers un altre, la balena, que li ha pres quelcom propi, insubstituïble: podria ser un fill, però en aquest cas és la cama i per extensió, el fet de ser “un home sencer”. Moby Dick li planta davant dels nassos la seva imperfecció i fragilitat. Ahab no ho tolera, no suporta haver estat a mercè de l’altra i que aquesta no en pateixi les conseqüències, per tant, la solució és eliminar aquell qui t’ha fet veure, mal et pesi, que ets vulnerable. Cal matar Moby Dick. Dick en angles és “polla”. Si fem jocs de paraules, podríem dir que Ahab, pretén tenir-la més gran que la balena. Aquí el motor és l’odi i la revenja.
Un altre dels textos triats era el que jo titulo Ananké: un pare i una filla es troben perduts enmig del mar en una barqueta i el pare, per no veure patir la filla davant una mort lenta i dolorosa, decideix fer-la saltar l’aigua (glaçada) per donar-li una mort més ràpida. És dura l’elecció, com la de la balena del documental, però la situació és insalvable i en aquest cas, ni tan sols el pare sobreviurà sinó que simplement, avança la mort de la filla per seguir-la tot just després. Un acte d’amor, en definitiva. Un acte humà. El perquè final de tot plegat és que la nena, un cop al fons marí, es transforma en balena i d’aquí, la derivada de la cadena tròfica dels inuits, que s’alimenten precisament i en gran mesura, de cetacis. Explicacions mitològiques per donar explicacions – suportables- a les accions humanes.
A la tercera va la vençuda, però, i finalment ara entro en tema: el conte La meva Cristina, de Mercè Rodoreda. Ahab no resisteix que li marquin la falta ni assumeix la pèrdua i es converteix en un dèspota que el portarà a ell i a tots els altres, a la mort. No hi ha amor. Hi ha odi, rancúnia. Inflexibilitat. No es qüestiona res. Fa i prou. El pare d’Ananké obra per amor i s’anticipa al dolor insuportable i inevitable de la separació i la mort. Tots dos moren però: és dolorós però no has de conviure amb la culpa o el remordiment essent tu qui quedi viu. Morir en aquest cas, per part del pare, fins i tot deus ser més fàcil que sobreviure. Tot s’acaba. A La Meva Cristina, al meu entendre, la cosa va un punt més enllà. Els protagonista és un mariner que després d’un naufragi, es engolit per una balena. Ell vol escapar-se del ventre de la bèstia però ella no el vol deixar sortir, el té i el reté com si fos un fill al seu sí. El mariner escapça amb la sivella del cinturó la galta de la balena, la perfora de tal manera que fa una concavitat on aixoplugar-se quan vol dormir, com si fos una cova tallada a la paret. Aleshores la balena l’acaricia amb la llengua, el llepa, li deixa la seva pàtina de saliva incrustada a la pell en forma de nacre i per tant, ell passa a ser part d’ella i ser en part, ella, a través d’aquesta “incrustació” a l’epidermis. Ell la mata finalment. I ella el deixa fer. Ho sap i no fa res per evitar-ho. Se l’estima i l’estima tot i que. No hi entra la raó aquí: si fos assenyada, el deixaria sortir i en canvi, no. És més humana que balena, la balena. El mariner veu l’amor com una presó i la balena està disposada a deixar-se matar per poder seguir vivint amb aquell a qui estima. Molt humà tot plegat oi? Malauradament, massa i tot.
D’aquí, podríem fer un llistat infinit de situacions similars al voltant de l’amor filial, l’amor i la mort per l’altre, l’abandonar-se a la tragèdia per amor, la renuncia a ser per l’altra, l’aniquilació dels fills per excés de presència del progenitors…, no acabaríem mai, de fet. I sempre parlaríem, o quasi, d’amor.
El cor de la mare, un altre conte de tradició oral, també tracta d’aquest tema: una mare i un fill que finament la mata. El sortir o no del ventre de la balena s’ha d’entendre com una qüestió simbòlica, és clar. Les dues mares, dona i balena o el que sigui, estimen –cada una a la seva manera- per sobre qualsevol altra cosa als fills, fins i tot quan aquests les destruiran. Entenem de La meva Cristina que la balena NO deixa sortir al fill i que per tant, per aquest, l’únic camí possible és matar la mare per ser lliure. Però a El Cor de la mare, tot i el matricidi, destaca l’abnegació dels llaços filials per sobre les situacions i circumstàncies: aquesta no vol retenir el fill, no l’obliga a res, és simplement el fill qui de mala manera es desprèn del lligam filial per canviar-lo per un lligam pervers amb una altra dona. La mare s’estima el fill de manera poc sensata, diguéssim, i seguir al seu costat és el que la porta a la mort. Però no fa res per evitar-ho.
L’amor és inexplicable. És per sort, i a les verdes i a les madures, allò que els humans encara no podem controlar ni preveure.
I tants altres exemples. No acabaríem mai. Morts simbòliques o morts reals, podeu entendre-ho com vulgueu. Em fascina com les històries, els contes, parlen de coses tan vitals i profundes amb formats, de vegades tan simples, tan poc rebuscats. Amb aquest deix fantàstic a voltes que ens ho fa tot més digerible, més fàcil de pair. Podem tenir l’artifici literari en forma de gran novel·la o podem tenir un conte de tradició oral que estigui dient exactament el mateix: canvien les formes i es mantenen els continguts. Vida i mort. Amor i mort. Supervivència, abandonament, adaptació, mort altre cop.
Un pare és sempre un pare, i una mare, per sobre de tot, sembla ser que sempre és mare i això s’avantposa a qualsevol altra cosa. No abandonar la cria i s’intenta salvar-la i protegir-la fins i tot amb la pròpia vida. Normalment això passa entre humans o dins el marc literari, quan humanitzem les bèsties.
Odisseu torna del seu periple a casa amagant-se i prevenint-se dels enemics, que l’esperen per matar-lo, i ell tan sols es deixa veure quan posen en joc la vida del seu fill Telèmac; les dues mares que es disputen un fill i Salomó resol que el partiran per la meitat per tal de repartir-lo equitativament, amb la posterior renúncia de la mare real que prefereix perdre el fill a que el matin. O si m’apureu, la coneguda sèrie The Handmaids Tale, on la mare salva un fill i retorna a l’infern per salvar l’altre malgrat poder-hi perdre la vida. Els temes son sempre els mateixos.
Per moderns que siguem, per tecnologia que tinguem, els nostres temes i les nostres vides, segueixen tenint els patrons de sempre. El temps -cronològic- no canvia res.
Publicat a La Mordida Literària el 21 de juny de 2019