Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta. A quatre passes, l’incendi a la Ribera d’Ebre. A Lampedusa, la detenció de la capitana del SeaWatch3. Pedro Sánchez, de visita a l’Aràbia Saudita. Vaixells cremant al Golf d’Ormuz, i tantíssimes altres coses infinitament pertorbadores. La mateixa ballarina torrant-se al sol ja ho era, de pertorbadora, i va ser ella, i el seu cul apuntant al cel, qui em va fer decidir sobre quina pel·lícula triaria per a aquest article:
Matrix.
I no perquè sigui la meva peli preferida o la que m’ha sotraguejat més o pensi que és de les indispensables, sinó perquè parla de les aparents realitats.
Així doncs, el cap em girava al voltant de les notícies i el foc de la Ribera. Sentint-me partícip del desastre, contrastant informacions amb locals i mitjans, estava “salvaguardada” de la indiferència envers el que passava al territori. Feia el paper de ciutadana responsable, vaja. Al cas de les coses i –penso- amb més o menys criteri. I de cop i volta, aquella mossa: aquelles galtes que se’m van clavar a les ninetes i aquell dansar provocatiu i, en certa manera, aliè al món. A quatre passes d’allà, famílies senceres perdent collites i bestiar, i ella, allà, torrant-se com un Sant Llorenç qualsevol. Cada u a la seva. Amb el meu pensament que la realitat era l’incendi, posem per cas, obviava que ella també era la realitat. Una altra de diferent, tot i que més habitual i, malauradament, dotada possiblement de menys efectius per posar-hi remei. Quina mesquinesa, la meva visió, de cop i volta. Tantes persones, tantes realitats, és clar. I cada u focalitzant els problemes, majoritàriament, en funció de la subjectivitat i les vides estil Km 0.
Diu la Mafalda: l’urgent no deixa temps per a l’important. La majoria d’urgències actuals – i més si parlem dins el marc del social- són importants: pobresa energètica, violència del tipus que sigui, medi ambient, presos polítics…. No acabaríem mai. Podríem ocupar 15 vides senceres en intentar eradicar totes aquestes xacres socials i no ens en sortiríem, em sembla. Tenim constantment el cap dins l’olla de la immediatesa, de l’apagar focs. Estem en un Màtrix que, malauradament, no és una pel·lícula on aparegui algú amb capacitats heroiques més enllà de l’ètica i la bona voluntat. Hi ha un món paral·lel que ens xucla, literalment, les energies. No és tan desaforada la metàfora que fan a la pel·lícula del cultiu d’humans per generar energia com a aliment per a les màquines. Esclavatge d’alta volada i tecnològic, però esclavatge al capdavall. Deia Mao que si tots els xinesos donessin un cop de peu a terra alhora, el món es sacsejaria. Tants que som i, a voltes, sembla que donem coces al vent, com una mula encabritada que respon tan sols de tant en tant als cops de vara diaris.
Publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, juliol de 2019