El 28 d’Agost del 2018 el pregó de la festa Major de Vilafranca es va convertir en un Pregó-espectacle protagonitzat per la Jordina on la cultura en va ser el pal de paller del discurs. Va ser una demanda específica per part dels administradors de la Festa Major, una creació puntual per un dia puntual on van posar-s’hi de manifest la professionalitat dels actors en l’espectacle i la manera d’actuar i veure i viure la cultura actuals de la Jordina. Gaudiu-lo i penseu si us agradaria fer-ho en directe al vostre municipi.
A continuació teniu el video del pregó i la transcripció del text.
Pregó Festa Major de Vilafranca del Penedès- Sant Fèlix 2018.
La pregonera, Jordina Biosca, i set ballarines interpreten un haka (dansa de guerra maorí).
Deixeu-me que agafi aire. Molt bona nit. És un plaer ser aquí avui amb tots vosaltres, en aquest tret de sortida de la Festa Major de Vilafranca 2018. És un plaer veure la plaça plena, tal i com sempre ho està en aquest tret de sortida, el pregó, de la Festa Major de Vilafranca.
Deixeu-me abans de començar que no per compliment ni tampoc per protocol faci tres agraïments. Tots tres són a les mateixes persones: els Administradors de la Festa Major de Vilafranca.
Els vull agrair de tot cor que vinguessin a casa, que m’enredessin vilment, que em pensessin com a pregonera de la festa i que tinguessin la santa paciència d’esperar-se una setmana que els respongués si sí o si no a la proposta que em van fer (cosa que podeu veure que finalment es va decantar cap a la balança del sí).
La segona cosa que els vull agrair és una qüestió física. Si us hi heu fixat, avui ells no estan a l’escenari; estan a baix. Hem trencat un protocol, una tradició, i penso que lluny de ser un problema, no passa pas res. però en certa manera quan estem parlant de festes com la de Vilafranca, o altres festes tan arrelades, que tenen unes tendències tan marcades o unes conductes de vegades protocol·làries tan lineals, costa una mica i s’ha de ser molt valent, penso, per accedir a la petició que els vaig fer de seure a baix i no a dalt. Per tant, us dono les gràcies també per accedir a estar a baix i no a dalt, i mal m’estigui dir-ho, en aquest cas molt possiblement alguna cosa hi han guanyat els administradors perquè em sembla que per primera vegada podran veure la pregonera en aquest cas de cara i no d’esquena, i alhora veure tot allò que pot passar a l’escenari.
El tercer agraïment té un altre caire. Quan van venir a casa, després vam anar a sopar, encara sense saber si sí o si no faria el pregó. I hi va haver una frase que em van dir durant el sopar (diria que va ser durant el sopar) i que em va quedar gravada a foc i que se’m va anar repetint tota la setmana. Em sembla que va ser el Dani, que és més eixelebrat i de seguida les deixa anar, qui em va dir “Jordina, tens carta blanca”. Ui! Carta blanca és una cosa molt llaminera. La carta blanca és atractiva, estimulant, fa certa por. La carta blanca et permet d’entrada pensar el que vulguis. I ha de ser d’entrada i de sortida, perquè deixeu-me que us puntualitzi per què és important per mi aquesta carta blanca. Des del meu punt de vista és molt important perquè no era tant que ells haguessin de dir-me o poguessin dir-me què podia o no podia fer, que hi hagués temes que no es poguessin tocar, o formes o maneres de fer un pregó que no es poguessin plantejar, que no es poguessin pensar o fins i tot dur a terme. No era tant que ells tinguessin cap mena de poder sobre el que jo havia de fer, perquè en aquest cas jo no hauria acceptat de fer un pregó, sinó que l’afirmació “Jordina, tens carta blanca” em remetia absolutament a mi mateixa. Em remetia a si jo seria prou capaç i prou valenta d’exposar realment tot allò que volia en un espai com aquest.
Seré absolutament sincera amb tot el que passarà avui a l’escenari. I és ben obvi que no agradarà a tothom per igual. Però aquesta carta blanca dona pas a què puguem permetre’ns cadascú de nosaltres com a subjectes no censurar-nos. No tant el que puguin opinar els altres, sinó allò que farem i no farem a partir del que tenim i desitgem i tenim ganes de fer nosaltres . Us ho dic perquè no fa pas gaires dies sentia una entrevista en què el raper Pablo Hasel, de Lleida (condemnat a dos anys de presó, suposo que ho teniu present) deia en una entrevista de ràdio que en el seu últim cd ell mateix s’ha autocensurat. Ell mateix, molt a desgrat propi, s’ha censurat! I jo mentre l’escoltava (una persona que ha estat condemnada a dos anys per enaltiment del terrorisme, diuen, i per greuges a la Casa Reial) pensava… si aquesta persona se censura, que és algú d’una plataforma social, que té un pes en la societat, i més tal i com està el país… Pensava si aquesta persona s’autocensura, què no passarà amb la resta de ciutadans. Un país de ciutadans, d’artistes, que s’autocensuren de dir allò que pensen per temor a que un poder superior els pugui condemnar o els pugui fer mal és un país que certament té alguna mena de malaltia que entre tots hauríem d’intentar eradicar.
Així doncs, aquest pregó serà absolutament sincer. Serà la Jordina; no només la Jordina, però. Hi ha una pila de gent que intervindran amb mi i que després us els presentaré. Penso que no hi ha marc millor que aquesta festa tan arrelada, tan nostra i que mou tanta gent; una festa que dura tres dies, però que va molt més enllà dels tres dies perquè durant l’ any es converteix en trobades, concursos, gestió d’associacions que es converteixen en trobades continuades que fan que tota la societat civil es pugui organitzar contínuament, penso doncs, que res millor que aquest marc de la Festa Major, per poder parlar precisament d’això, de cultura. El meu pregó parlarà de la cultura. Mentre m’estructurava el pregó, quan pensava en la cultura, em venia de manera indissociable al terme cultura el terme llibertat. I quan pensava en llibertat pensava òbviament en el terme pensament crític, tres factors que han d’anar ben units, que haurien d’anar sempre agafats de la mà… Tenir cultura, ser lliures i sentir-nos lliures, i òbviament tenir sentit crític per qüestionar-nos tot allò que estem fent i com ho estem fent.
Us presento la Teresa, la Marta, l’altra Marta, l’Anna, la Laura, la Mireia i la Mònica. Totes set estaran amb mi a l’escenari tota l’estona per portar a terme aquest pregó sobre cultura. Però no us penseu, no voldria que caiguéssim en l’error de pensar que pel fet de ser totes dones (fins i tot la intèrpret de signes) això és un pregó feminista. Sí, també, però és un pregó que bàsicament vol parlar de les persones i que és per a les persones, sigui quin sigui el seu sexe, la seva tria de sexualitat, sigui quina sigui la condició social, el seu origen, la seva llengua. Un pregó de persones i per a les persones. No només elles participen al pregó. Entre bambolines tenim l’Albert, el David, el Jordi, el Fèlix, per baix a platea tenim el Paco, la Nàdia, tenim la Roser, la Núria, tenim el David una mica més enllà, tenim a la taula de so al Víctor, el Josep, tenim l’Oriol que ha fet els efectes sonors del pregó, tenim el Jordi, que també ens ha ajudat amb aportacions escèniques, la Cristina amb el maquillatge, tenim la Maria de ca la lady que ens ha fet el vestuari. Tenim una pila de gent que ha apostat per la cultura i que han tingut ganes de fer aquesta proposta conjuntament amb mi perquè avui la pugeu gaudir.
Entro en tema. Amb elles, amb les noies, us hem ballat una dansa maori. Es diu haka. Aquesta dansa es balla en diferents moments socials: en rituals funeraris, casaments, comiats, benvingudes i com possiblement molts sabreu també en esdeveniments esportius, però la que ens ocupa avui és la que es dansa en situacions de guerra, en situacions de conflictes bèl·lics. Us preguntareu Ei, què passa, quin és el conflicte? Estem en guerra. Estem en guerra i tenim un enemic molt poderós. Tenim un enemic que s’infiltra a casa nostra. Tenim un enemic que no té cap mena de por ni escrúpol en esclafar-nos el cap, en esclafar-nos les idees, en convertir-nos a tots en un de sol, amb un únic pensament, amb un únic fer. Un enemic que no ens permet qüestionar-nos les coses, que entra per sota la porta, entra dins les tertúlies de la ràdio, als programes de televisió, a milers de canals d’Internet en què expliquen i expliquen i expliquen coses que no porten enlloc. Ens estan convertint en una mena de cultura d’entreteniment. Una mena de cultura d’agafar, utilitzar i llençar. Ens ho hem passat bé? Perfecte. No ens ho hem passat bé? Tant ens fa, anirem a consumir una altra cosa, no ens parem a pensar en allò que hem anat a veure, si és bo, si no és bo, si ens ha agradat o no ens ha agradat. No som prou crítics, ens estan venent una única manera de pensar, ens estan convertint en un únic cúmul de moviment i tot això destrueix la individualitat, el pensament, l’individu, la llibertat, òbviament el pensament crític i òbviament, destrueix la cultura.
Aquesta, doncs, ha estat la nostra entrada. Una dansa de guerra, perquè pensem plantar cara a l’enemic. Voldria pensar que tots els que esteu aquí també seríeu capaços (i ara entro en un tema paral·lel) de pagar per anar a veure un pregó per poder sostenir la cultura. També seríeu capaços de pagar diversos actes de la Festa Major per anar a veure cultura. Si la cultura que consumim és només gratuïta tots aquells qui en podem viure, tots aquells que us podem aportar el que sabem fer morirem. Us quedareu amb els mass media, amb les televisions que venen reality shows, us quedareu amb totes aquelles coses vàcues de contingut i molt intenses, però que no us faran sentir bàsicament res de nou i viureu la vida, viurem la vida tots, a través de la vida dels altres.
Vaig acabant aquesta part del pregó. Tots els que som aquí voldríem que tots aquells que avui heu vingut a escoltar el pregó quan sortiu de plaça en sortiu mínimament modificats. Voldríem que tot això que farem avui aquí serveixi per a alguna cosa. Voldríem que us exalteu, que us enfadeu, que us ofengueu potser amb el que farem, que tingueu ganes de discutir amb nosaltres, de proposar-nos coses noves, que us sentiu identificats amb les nostres paraules, que penseu que potser aquella idea que teníem tan clara la podem repensar i convertir-la en alguna cosa encara més plena.
Si quan sortiu de plaça aquest pregó no us ha aportat res de nou nosaltres haurem fracassat. Si sortiu i dieu simplement ha estat divertit, mira aquesta noia que és agosarada, goita com anaven vestides, us haureu quedat en la superfície. Haurem perdut la jugada, però espero que no sigui amb tothom. No volem ser cultura d’entreteniment. No volem un país que s’entretingui amb la cultura, volem un país que sigui a través de la cultura.
Senyors, senyores, tots els presents…. Benvinguts a l’espectacle. Perquè això d’avui serà un pregó, però també serà un espectacle.
Poema de Jesús Lizano
LAS PERSONAS CURVAS
Mi madre decía: a mí me gustan las personas rectas.
A mí me gustan las personas curvas,
las ideas curvas,
los caminos curvos,
porque el mundo es curvo
y la tierra es curva
y el movimiento es curvo;
y me gustan las curvas
y los pechos curvos
y los culos curvos,
los sentimientos curvos;
la ebriedad: es curva;
las palabras curvas:
el amor es curvo;
¡el vientre es curvo!;
lo diverso es curvo.
A mí me gustan los mundos curvos;
el mar es curvo,
la risa es curva,
la alegría es curva,
el dolor es curvo;
las uvas: curvas;
las naranjas: curvas;
los labios: curvos;
y los sueños; curvos;
los paraísos, curvos
(no hay otros paraísos);
a mí me gusta la anarquía curva.
El día es curvo
y la noche es curva;
¡la aventura es curva!
Y no me gustan las personas rectas,
el mundo recto,
las ideas rectas;
a mí me gustan las manos curvas,
los poemas curvos,
las horas curvas:
¡contemplar es curvo!;
…..
los instrumentos curvos,
no los cuchillos, no las leyes:
no me gustan las leyes porque son rectas,
no me gustan las cosas rectas;
los suspiros: curvos;
los besos: curvos;
las caricias: curvas.
Y la paciencia es curva.
El pan es curvo
y la metralla recta.
No me gustan las cosas rectas
ni la línea recta:
se pierden
todas las líneas rectas;
no me gusta la muerte porque es recta,
es la cosa más recta, lo escondido
detrás de las cosas rectas;
ni los maestros rectos
ni las maestras rectas:
a mí me gustan los maestros curvos,
las maestras curvas.
No los dioses rectos:
¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!
El baño es curvo,
la verdad es curva,
yo no resisto las verdades rectas.
Vivir es curvo,
la poesía es curva,
el corazón es curvo.
A mí me gustan las personas curvas
y huyo, es la peste, de las personas rectas.
Mireu, res del que passarà avui aquí serà aleatori. No és que a mi m’agradi estrictament un text, un poema o una peça i digui “mira, el posaré al pregó perquè és bonic”. Aquest poema ja fa bastant temps que el recitem conjuntament amb el David acompanyant-me a la guitarra. Hi ha dues coses que sempre m’han cridat molt l’atenció quan fem aquest poema. La primera és que quan el recitem potser ningú pensa massa en l’autor o potser simplement, se’l desconeix. I és un fet que em fa pensar, perquè l’autor, per a qui no el conegui, Jesús Lizano, que va morir el 2015 a Barcelona, va morir gairebé o en part, amb les butxaques bastant buides. Això sempre em fa pensar quan recito aquest poema que tot i que a la gent li agrada molt, en general en desconeixen l’obra; em fa pensar que si un autor de la magnitud de Jesús Lizano va morir amb les butxaques buides i magres, algun problema tenim quan una persona que ha editat més de vint llibres durant la seva carrera artística, molt possiblement i com tants d’altres, no ha pogut viure del seu art. Què està passant? On està el suport als artistes? Tornaria a interpel·lar-vos a vosaltres com a públic, si hi aposteu, si pagueu, si teniu ganes d’invertir en cultura, en quadres, en escultures, en mapings, en videoart, en narrativa, en espectacles de text, en dansa contemporània, en tota aquesta cultura que tenim al voltant. Pagaríeu per anar-ho a veure? Les institucions donen prou suport? Sempre acabo demanant quan acabo de fer aquest poema que, si us plau, si us agrada la cultura, si us agrada l’art, doneu suport als artistes en vida perquè un cop estiguem tot morts no hi haurà res a fer. Vosaltres us beneficiareu d’allò que ha fet l’artista i l’altre haurà hagut de passar-les magres per tirar endavant. Interpel·lo a tothom; és una critica a que les coses no estan prou valorades massa vegades, que estem molt acostumats a aquesta gratuïtat constant de la cultura i encara et diuen a vegades que a sobre tu rai que t’ho passes bé!
Aquesta és una part del poema. L’altra part del poema que a mi realment em genera molta adrenalina és que quan parlem de las personas curvas, las ideas curvas, los caminos curvos, porque el mundo es curvo… és bonic, oi? Tot es mou, és una cosa bonica. Ens identifiquem amb aquestes corbes. Ens agrada pensar que som persones transigents, que sabem escoltar, que som obertes de mires, i pot ser cert, i segurament és cert. però si tots fóssim tan transigents, tan oberts de mires potser les coses no anirien sempre com van.
Si parlem de cultura us vull posar tres exemples que m’han passat en relació a persones que gestionen cultura i coses que m’han dit. Persones que estic segura que tenen les seves rectes i les seves corbes com tothom, però penso que masses vegades no ens acabem de qüestionar allò que fem o com ens posicionem davant les coses i en aquest cas davant la cultura. Us explicaré coses que m’han passat a mi; no a l’amic d’un amic. I tampoc no han passat lluny d’aquí, ni a la Conxinxina, no, sinó coses que han passat a quilòmetre zero, al Penedès.
Per exemple, la primera: fa uns quants anys vaig parlar amb un ajuntament per si podíem fer un espectacle pel Festival EVA. La regidora de Cultura ja havia participat l’any anterior i quan els vaig anar a veure em van dir: Jordina, no ho farem més perquè això a mi no m’agrada. Ara aneu una mica més enllà que sigui la Jordina i que sigui el Penedès. Hem de fer una extrapolació de pensar que aquesta persona treballa en un servei públic, va ser votada pels ciutadans i està decidint que una acció cultural es fa o no segons el que a ella li agrada. La subjectivitat penso que en aquest camp hi té poca cosa a dir, s’ha de mirar pel bé comú, s’ha de mirar pels interessos dels grups socials dels nostres ciutadans, i no allò que aquesta senyora subjectivament deixava a nivell de melic. Jordina, a mi això no m’agrada. Si li hagués agradat la hípica potser tindríem una nova hípica al Penedès. O potser com que no li agrada el hip-hop mai no es farà hip-hop al seu municipi, o no es farà qualsevol altra activitat cultural perquè a aquella senyora no li agrada. Em va semblar bastant terrible, però és el que em vaig trobar.
Una altra cosa que em vaig trobar, i això va ser aquest any en un altre ajuntament on havíem fet activitats durant tres anys seguits, on dels tres anys tan sols havien pagat l’activitat un any, un ajuntament que té certa problemàtica social al seu municipi, i que segurament ja aposta per la cultura però sincerament en el sector que ens ocupava que era l’escola potser no massa…. Bé, el cas és que aquest cop vaig anar a parlar amb la secretària de l’ajuntament i parlant de repetir l’activitat que ja s’havia fet per la canalla de l’escola i les seves famílies em va dir textualment: Aquests nens ja estan perduts, nosaltres ja no invertirem més en ells. No m’ho estic inventant, de veritat. La primera persona partia de la subjectivitat per decidir què era bo o no era bo per al seu municipi i la segona persona decidia que certs grups socials ja es podien bandejar i deixar al marge. Jo vaig dir Jordina, si no pots entrar per la banda de la cultura i el que pot aportar, entra per la banda econòmica, com a mínim. Faig l’incís que els demanàvem 250 euros -250 euros! I li vaig dir: Pensi, si més no, que si almenys vostè inverteix reiteradament en cultura per aquest col·lectiu que diu que ja està perdut, potser el dia de demà s’estalviarà despeses en trencament de mobiliari públic, en sanitat, potser també en serveis socials… Perquè la cultura el deure que té i la força que té és que pot aportar certes alternatives a certes problemàtiques. Pot aportar precisament tot això de què parlàvem: llibertat, però també esperit crític. I amb subjectes amb esperit crític en una societat penso que potser aniríem molt millor que no pas decidint des d’un ajuntament que representa el global de la societat que certs col·lectius ja es poden quedar marginats.
La tercera engloba la primera, la segona i encara fa un núvol més gros just al darrere. Literal, també: Jordina, això que fas tu no li interessa a ningú. Nosaltres apostem pels grans formats. El que faig jo pot interessar o pot no interessar, és més que obvi. No a tots ens agraden els boixets, no a tots ens agraden els castells, no a tots ens agrada el rap, no a tots ens agrada la dansa contemporània, no a tots ens agrada el videoart. Que a aquell senyor amb qui parlava el que faig jo pugui no agradar-li, no ha de ser cap problema. Estarem d’acord, no? Però que ell decideixi altre cop com aquella primera senyora que com que a ell no li interessava o no li agradava, allò ja no interessa a ningú, no només està decidint des del propi melic, sinó que a més està bandejant tota una part social a qui potser sí que li interessa tot això que pot fer la Jordina, o el Manel, o l’Esther, o qui sigui d’entre tota la gent que podem tenir creant al voltant. No només, doncs, hi havia la primera i la segona part sinó que aquest pack de 2 ens portava directament a la tercera, cap al concepte Nosaltres apostem per grans formats. Grans formats, d’acord. Mossèn, deu estar per aquí vostè, oi? Doneu-nos, senyor, la cultura nostra de cada dia. Doneu-nos, senyor, si us plau, la cultura nostra de cada dia. No tres dies, un cop l’any. I si m’apureu no tres dies cinc cops l’any. Seria com pensar amb els grans formats que empatxant-nos de canelons pel dinar de Festa Major ja haurem menjat per tot l’any, una idea totalment for de lloc perquè la cultura ha d’existir cada dia, ha d’estar a peu de carrer i hem de tenir-hi accés tots, sigui quina sigui la nostra condició, sigui quin sigui el barri on vivim. Hem de tenir tots el dret de poder-la consumir, poder-hi entrar, poder-hi participar i si també ha de ser a través de grans format, també la viurem, és clar. D’acord. D’acord, però una cosa no treu l’altra. Una cosa no invalida l’altra. No pot fer-ho. Els grans formats ens aporten visibilitat (oh, mira quantes coses fem, mira quanta gent ha sortit). D’acord, però això també ho deia el Cèsar, al poble pa i circ. Això volem, pa i circ?
Doncs nanos, calceu-vos les botes i comenceu a ballar haka perquè tenim un problema molt gran a nivell de país, a nivell de concepte cultural. Hem de poder subsistir a partir de les bases, ham d’aconseguir que llegir sigui normal, que entendre les cançons alternatives amb contingut sigui normal, que hi hagi una cultura alternativa a part de l’oficial, a part d’aquests que tenen el monopoli econòmic i que revesteixen la cultura de diners i fan cultura només a través dels diners i del benefici que en treuen, del benefici econòmic i no del benefici de les persones.
Sigueu crítics, hem de ser crítics. L’enemic és fort. La ignorància és forta, la ignorància ens controla escolant-se per sota la porta, la ignorància no ens deixa pensar. Ja ho deia Hannah Arendt, no ho dic jo: la banalització del mal, la trivialització de la cultura. Si només volem entreteniment no anirem més enllà.
Tot això venia pel poema de Jesús Lizano…. Mare meva, no? Mare meva… Mare meva, mareta, marona, marassa, maronona, mare de tots, mare nostra, mare vostra, mare per qui la vulgui, mare del cel i de la terra, mare meva, mare meva, quina feinada que se’ns gira!
Poema de Dolors Miquel (Missa pagesa)
MARE NOSTRA
Mare meva, que no ni sé o nets,
de qui només en tinc el nom…
mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostè crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…
Us farem un altre text tot seguit; després ja parlarem d’aquest i del que ve. Jo sóc narradora, m’encanta la tradició oral i és la font de la qual he begut per a convertir-me en narradora professional i ara us explicarem una història. Una història de tradició oral, que no té autor i existeix perquè és prou vàlida per anar més enllà dels propis llibres i del propi temps, un clàssic. Massa vegades la tradició oral és menystinguda i deixeu-me que aprofiti aquesta plataforma per reivindicar-la. Per reivindicar els contes, que no són cosa de canalla i encara menys molt menys són un cuentacuentos, permeteu-me que ho digui amb tot el dolor del cor. Us narrarem un conte d’origen cèltic però que tant li fa el seu origen. Li podeu posar barretines, li podríeu posar turbants, una kipa: qualsevol cosa que us vingui de gust.
Aquesta és la història de Sir Gawain. Sir Gawain era el nebot del rei Artús i s’estimava el seu oncle amb tot el cor. Conten que un mal dia el rei va fer una juguesca en la qual s’havia jugat la vida. Al principi al monarca li va semblar que tot seria ben senzill. Simplement havia de trobar la resposta a una pregunta, i la pregunta tampoc no era cap cosa de l’altre món: Què és allò que més desitgen les dones en aquest món? Artús va pensar que només preguntant-li a Ginebra en tindria prou, i la resposta que ella li va donar ja era correcta, però va seguir indagant. Se’n va adonar que era complexa, que no hi havia o ell no sabia trobar una única resposta. Els dies van anar passant i el rei tenia just el termini d’un any i un dia per trobar la resposta que li havia de salvar la vida. I Sir Gawain, desitjós de complaure’l, jove, guerrer i cavaller, va voler mostrar la seva vàlua i li va dir al rei que ell aniria a cercar per tot arreu, per on fos i fins els confins del món aquella resposta que li salvaria la vida. Va agafar el seu cavall, tots els seus arnesos, tot allò que havia de portar, l’armadura, l’espasa, el casc, els esperons… i va atiar la bèstia i va sortir del palau. Va anar per comes i fondals, per rius, per guals, va pujar i baixar muntanyes i a tot arreu on arribava, a les vil·les, les masies, els pobles i les grans i petites ciutats, a tothom qui el volia escoltar preguntava: Si us plau senyors, senyores, em podríeu dir, qui ho sàpiga, què és allò que més desitgen les dones en aquest món? I tenia respostes tantes com en volia. Uns i unes li deien “Treballar menys”, “Voldria haver tingut estudis”, “Voldria no haver hagut de carregar tants fills“, “No m’agrada el meu marit“, “Em volia casar per amor“, “Voldria millor sexe“, “Voldria tenir poder“, “Voldria tenir diners“, “Voldria poder anar on volgués a cada instant“, I totes les respostes eren correctes, Sir Gawain ho sabia, però cap d’elles era la única, la que ell cercava per salvar Artús. Passaven els dies i les setmanes i el jove cavaller estava aterrit de no portar la resposta i pensava que estant tant lluny de casa havia de començar a tirar amunt, anar cap a Camelot i potser en el viatge de retorn trobaria el que cercava..
Un vespre va entrar en un boscatge amplíssim i just al mig hi va veure una clariana amb una foguera. En veure aquell foc i sentit l’olor del menjar Sir Gawain s’hi va atansar i va veure una silueta que es retallava amb les flames. Quan va ser-hi ben a prop, però, una fortor estranya el va aturar. Una pudor que li va travessar els narius el va fer recular i ja anava a marxar quan va sentir la veu d’aquella silueta que li deia Acosteu-vos, si us plau. Sir Gawain no va poder fer altra cosa que seguir el mandat d’aquella veu i una ma escardalenca, vella, ossuda, prima, amb la pell enganxada a l’os, li va acostar una tassa de caldo ben calent. Ell la va agafar, se la va beure a cor que vols i aquella escalfor el va eixorivir i es va mirar aquella persona que tenia al costat. Va veure una dona vella, desdentegada, amb la barbeta punxeguda, els narius ben oberts, amb els ulls al més profund de les conques, els pòmuls sortits, el cabell esbullat que arrossegava per terra. Però la dona tenia molt bona conversa. Sabia escoltar atentament, semblava tenir per tot la resposta correcta. Ell es va omplir d’esperança i va pensar: Sí, ella m’ho dirà, ella ho sabrà.
—Senyora, si us plau, us ho agrairia tant, us donaré el que vulgueu a canvi. Vós em sabríeu dir què és allò que més desitgen les dones en aquest món?
—És clar! Us ho diré tot seguit, no hi ha cap problema.
—Digueu-me, doncs, què voldreu a canvi.
—Ja que ho dieu… Mireu, només voldré una única cosa: quan us hagi donat la resposta, us casareu amb mi.
—Vaja…
Sir Gawain va dubtar, se li va encongir el cor, es mirava aquella dona i… Però d’altra banda obtenir la resposta…. Ell anhelava saber la resposta de què és allò que més desitgen les dones en aquest món i alhora, salvar la vida del rei.
—Senyora, d’acord, ens casarem.
—És tan senzill! Allò que desitgen les dones, totes les dones, és ser mestresses del seu propi destí.
Òbviament, va pensar Sir Gawain Totes les altres respostes entraven dins aquesta. Per tant, no hi va haver més remei. Va agafar la vella, la va fer seure a la gropa del cavall i va partir en direcció al palau. Quan van arribar va haver-hi dues celebracions: la del rei, que salvava la vida, i la de Sir Gawain, que es casava amb la vella.
Nit de noces. Passadís, cambra al capdavall. La vella està frisosa. Ell la veu caminar, garrella i amb passes ràpides. Obre la porta de l’estança. Ell passa al davant, ella tanca rere seu. Se li posa davant, es despulla. Sir Gawain no sap què fer, però ella ja ha saltat al llit, li allarga les mans… I ell posa les seves mans sobre les d’ella, les nota seques i estelloses, fredes, les prem amb força, acosta els llavis als d’ella i la besa.
Aquella besada, però, no va ser el que Sir Gawain pensava. Els llavis eren carnosos, molsuts, càlids, voluptuosos, i en obrir els ulls va veure una donzella preciosa, amb uns ulls vius i intel·ligents, amb unes mans suaus amb els dits llargs.
—Senyora, però què ha passat?
—Sir Gawain, havent accedit a casar-vos mi, havent-me besat, heu trencat la meitat del malefici que em tenia encantada.
—De veritat? I l’altra meitat, com ho hem de fer? Us voldria tenir sempre més així al meu costat.
—Bé, per trencar la segona part del malefici haureu de respondre correctament a una pregunta.
—Feu, feu. De veritat, digueu-me.
—Digueu, Sir Gawain: com voleu que sigui, jove i bonica de nit i vella i horrorosa de dia, o vella i horrorosa de nit i jove i bonica de dia? De la vostra resposta en depèn que es trenqui la segona part del malefici.
Sir Gawain va sospesar si les nits, els banquets, si les passejades pel riu, les trobades amb els amics… com la volia i quan, i no acabava de veure-ho gens clar. Però per sort, Sir Gawain era un home intel·ligent:
—Senyora, ja ho sé. Escolteu bé, la meva resposta és la següent: estimada sigueu vós la mestressa del vostre propi destí.
Deixeu-me que us expliqui per què hem fet aquestes dues peces que són tan diferents i tan iguals alhora. Potser alguns haureu reconegut (m’agradaria que fóssiu moltíssims) el poema de Mare Nostra de la Dolors Miquel, lleidatana que viu aquí al costat, a Torredembarra. Em sembla que va ser l’any passat que va generar certa polèmica perquè en un lliurament de premis a l’Ajuntament de Barcelona ella va anar a recollir el premi i va recitar aquest poema, i mentre el recitava unes quantes persones es van aixecar i van marxar. Em consta que després li van posar una denúncia que penso que no va prosperar. El poema Mare Nostra de la Dolors Miquel és incisiu, penetra, és dur, no hi ha eufemismes, les coses són tal com ragen, i parla amb molta claredat, reivindica amb molta claredat, provoca, i per la mateixa qüestió que provoca ens podem sentir agredits o atacats, però davant aquesta mena d’expressió cultural estaria bé que no simplement ens aixequéssim i marxéssim, sinó que ens preguntéssim per què ens molesta tant que es diguin certes coses o de certa manera. Per què segurament la qüestió cabdal de la Dolors Miquel amb aquest poema són les formes. Són les formes les que ens fan dir Ui! Quina barbaritat! o que ens fan riure. Depèn. Formes i continguts, entraríem aquí. Les formes són dures, són directes, però els continguts són molt interessants, al capdavall del que està parlant la Dolors Miquel és del dret a decidir, és el dret a la llibertat, a decidir nosaltres sobre el propi cos, a decidir nosaltres els nostres actes, la nostra sexualitat, i que no hi hagi cap mena de dogma, cap mena de cultura imperant que decideixi per les nostres pròpies subjectivitats i per la nostra vida. Vull pensar que aquelles persones que van marxar de l’Ajuntament de Barcelona indignades no van entendre el poema, perquè si el van entendre vol dir que no estan a favor de la llibertat, del poder decidir cadascú de nosaltres sobre nosaltres mateixos, i estaven decidint que hi ha una única manera de pensar i una única manera d’actuar. Si la Dolors Miquel entra i impacta al Mare Nostra del llibre Missa pagesa —que ja en faig propaganda ara, si us plau, aneu-lo a comprar, exhauriu-lo de les botigues… – Si la Dolors Miquel impacta per la forma, Sir Gawain és una perla sobretot pels continguts. I parla exactament del mateix que la Dolors Miquel. De la llibertat, de l’opció de cadascú de ser i decidir. És una llàstima que de la tradició oral massa gent no en fa cabal, diuen que és cosa de canalla; però ja m’explicareu si aquest concepte, si aquest conte és (que també) de canalla. Sobre el dret a decidir, doncs, Sir Gawain, el protagonista, té dues oportunitats per poder reeixir. La primera és quan descobreix quina és la resposta i ja sap que el que més volen les dones (i qui diu dones diu qualsevol altre gènere, qualsevol altre persona, grup, nació, qui sigui). Una de les parts claus és quan Sir Gawain descobreix que el que volen aquestes dones, doncs, aquests grups múltiples i variats: és ser les mestresses, els amos del propi destí. Però no n’hi ha prou amb això, això és la teoria. Tots sabem una pila de coses. La cultura aquí entra com un fibló. Quina és la part interessant? La segona, quan Sir Gawain és capaç de portar la teoria a la pràctica, quan Sir Gawain és capaç de no decidir ell pel futur d’ella, quan és capaç de dir-li que sigui ella qui decideixi per ella mateixa.
Arribats a aquest punt, amb el pregó farem exactament el mateix que Sir Gawain. La teoria si no es porta a la pràctica és paper mullat.
Text de Bohumil Hrabal
UNA SOLITUD MASSA SOROLLOSA
Fa trenta-cinc anys que treballo amb paper vell i aquesta és la meva love-story. Fa trenta-cinc anys que premso llibres i paper vell, trenta-cinc anys que m’empastifo amb lletres, fins al punt que semblo una enciclopèdia, una d’aquelles de les quals prou n’he comprimit, en tot aquest temps, unes trenta tones, sóc una gerra plena d’aigua viva i d’aigua morta, n’hi ha prou que m’inclini una mica perquè els pensaments vessin de mi, sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits de pròpiament de mi, i quins he adquirit llegint, i és que durant aquests trenta-cinc anys m’he anat amalgamant amb el món que m’envolta perquè jo quan llegeixo, de fet no llegeixo, sinó que prenc una frase bella en el bec i la xuclo com un caramel, la xarrupo com una copeta de licor, l’assaboreixo fins que, com l’alcohol, es dissol en mi, l’absorbeixo durant tant de temps que acaba no tan sols penetrant-me el cervell i el cor, sinó que circula per les meves venes fins a les arrels dels vasos sanguinis.
Així doncs, malgrat jo mateix, m’he convertit en un savi i ara m’adono que el meu cervell és un feix de pensaments premuts amb la premsa mecànica, el meu cap sense cabells és la nou de la Ventafocs i jo ja sé que els temps en què tot el pensament estava inscrit en la memòria humana havien de ser molt més bells; si en aquells temps algú hagués volgut premsar llibres, hauria hagut de premsar caps humans, però tampoc això no hauria servit de res perquè els veritables pensaments vénen de l’exterior, van al costat de l’home com una carmanyola amb fideus i per això tots els Koniàs, tots els inquisidors del món cremen els llibres en va perquè quan un llibre comunica alguna cosa vàlida, el seu ritme silenciós persisteix encara mentre el devoren les flames i és que un llibre veritable sempre indica algun camí nou que condueix enllà d’ell mateix.
Visc en un país que sap llegir i escriure de quinze generacions ençà, visc entre gent disposada a anar fins i tot a l’exili per un paquet d’idees ben premsades , visc entre gent disposada a anar fins i tot a presó per un paquet d’idees ben premsades, visc entre gent disposada a anar a exili, a presó i fins i tot a donar la vida, per un paquet d’idees ben premsades (les ballarines, amb una mitja de reixa al cap, encerclen a la Jordina. Hostilitat. Violència. La colpegen. La redueixen) . Visc entre gent que va anar a l’exili, que van anar a presó, que van morir per un paquet d’idees ben premsades, visc en un país on encara hi ha gent enterrada a les cunetes que van lluitar per un paquet d’idees ben premsades, visc en un país on es creu en la democràcia i la llibertat, on encara som capaços de lluitar per un paquet d’idees ben premsades. On encara som capaços de lluitar per un paquet d’idees ben premsades. On encara som capaços de lluitar per un paquet d’idees ben premsades.
Asseuen a la Jordina en un tamboret: focus als ulls. Ambient interrogatori hostil, agressiu).
Se sent una veu masculina. Mentre, una de les ballarines va rapant el cabell de la pregonera
Text adaptat de “1984”, de George Orwell
Bon dia Jordina, com estàs? Pren-te el teu temps, fa dies que no ens veiem. Hem estat molt preocupats per tu, has estat molt malalta. Sí, Jordina, has d’acceptar-ho, molt malalta. Has patit al·lucinacions, visions, has creat un món al teu cap que no existeix. Nosaltres t’estem ajudant. Ja sé que et fa mal el braç, els pòmuls. Ho vam haver de trencar pel teu bé, Jordina. Canviar tot allò que t’han inculcat que existia requereix de certa força. No pateixis, tot es posarà a lloc, no t’ho toquis.
Et veig cert dubte a la mirada, Jordina. No tens cap prova d’allò que dius que va passar. Un 1 d’octubre, els carrers plens de gent, col·legis, la policia atacant gent innocent…?. Això no va succeir, Jordina. Hi ha hagut una propaganda que us ha fet creure que tot això va passar realment. La propaganda és nociva, però us hem pogut agafar un a un. Vas repetir fins la sacietat que els vostres líders estaven a la presó o exiliats. Tu els has vist? Els has tingut mai a prop? Te n’has de fer al càrrec, t’estem ajudant. Hem d’eradicar aquest càncer que portes dins el cos, hem de buidar-te el cap d’aquestes idees, són pernicioses. És clar, sí, tens raó, hem hagut d’utilitzar la violència. Però és que no n’hi a prou de convèncer-te, no n’hi ha prou que obeeixis. Has de mudar el pensament, has de convertir-te en un dels nostres. Únicament així les coses podran funcionar.
El Partit es convertirà en la teva raó de ser. El nostre pensament serà el vostre pensament. Serem el vostre pare, el vostre germà, dictarem les vostres lleis. Si et rebel·les, si persisteixes en estar malalta, altre cop apareixerà la tortura. I al Partit sempre hi ha algú disposat a esclafar un crani, Jordina, el teu o de qualsevol altre. Sempre hi haurà una bota preparada per esclafar un cap, i amb els caps les idees. Tindreu tanta por que finalment us acotareu i obeireu. No hi ha alternativa.
Mira’m als ulls, Jordina. Mira’m. Saps que tinc raó, oi? Clar que sí, així m’agrada. Deixa’t anar. Vine amb nosaltres.
La jordina fuig d’escena i baixa al pati de butaques. Tan sols el poble la podrà salvar, ajudar. Tots junts. Salta als braços del David Miret, qui simbolitza aquest poble en lluita. Paral·lelament, cantat, el poema Boca seca, de Narcís Comadira (Formes de l’ombra).
BOCA SECA
Hem cridat fins a no poder més:
La pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més, fins a no poder més.
Tenim la boca seca.
Tots els artistes participants al pregó estan situats un al costat de l’altre a l’escenari. Porten un mocador groc al puny i aixequen, en acabat, el braç enlaire.
M’ha dit moltíssima gent que el pregó de la Festa Major de Vilafranca sempre s’ha d’acabar amb un “Visca la Festa Major”. Jo diria que sí, que òbviament ha de ser així, però també afegiria que ho podrem dir amb la boca ben plena, en veu ben alta, ho podrem dir ben convençuts, ho podrem dir quan hi siguem tots, quan hi hagi llibertat d’expressió , quan hi hagi cultura, quan hi hagi el pensament crític, quan hi hagi aquesta llibertat tan anhelada per tots. Aleshores sí, a ple pulmó, amb la boca ben plena. Visca la Festa Major.