Durada: 1h10?
Públic: Adults
Direcció i dramatúrgia: Jordina Biosca
Narradora/pregonera: Jordina Biosca
Ballarines: Marta Casas, Marta Salamé, Teresa Serrat, Laura Giménez, Mireia Sanabria, Mònica Catasús, Anna Castelló
Guitarra i arranjaments: David García
Cantant: Jordi Muixí
Coreografies: Marta Casas
Mirada externa: Roser Blanch, Jordi Cabestany
Supervisió de continguts: Francisco García
Efectes sonors: Oriol Gallart, Centset
Vestuari: Maria Gras
Disseny llums: Jordina Biosca, Víctor Martín
Tècnic llums i so: Victor Martín
Video-reportatge: Núria Repiso
Fotografies: Roser Blanch, Jordi Sueiro, Sergio Ros de Mora
Agraïments: Albert Zafra, Fèlix Casanellas, i Administradors de la Festa Major de Vilafranca del Penedès 2018
Quan busques al diccionari la paraula pregó, et surt com a resposta el mot Crida. Quan entres a crida et surt “Publicació en veu alta per un pregoner o nunci, de noves que interessen als habitants d’una població”. Fins aquí tot correcte: és el que sabem i esperem que sigui quan sentim que hi ha un pregó. El que a mi més m’agrada però, ha estat l’origen llatí de la paraula, o sia, l’etimologia: profúndu: Pregon. O pregona. Vaig començar a utilitzar el mot pregó com a sinònim de profund arran de textos i contalles de Joan Amades: abans d’ell, tot havia estat sempre, enlloc de pregon , profund o fons, simplement. Això, en el cas que ens ocupa, em porta a fer un joc de paraules i dir que de cara a la proposta de fer un espectacle que sigui un PREGÓ, el que cal és que, si t’hi poses, que sigui el màxim de pregon possible . Un pregó pregó. Un pregó que no es quedi per la superfície per bonica que sigui ni passi d’esquitllentes per qüestions massa importants com per no ser tractades amb certa profunditat. Baixarem a algunes entranyes, per bé que pugi coure alguna ferida, i baixarem a zones obscures. Pregonarem.
