Ras i curt. D’entre els qui llegiu aquesta crida, hi ha algú carregat o prou carregat de diners que tingui ganes d’invertir-los en cultura? Si és que sí, poseu-vos en contacte amb mi. Podeu ser una empresa, una jubilada, un jove amb una herència milionària, un amant de les arts, una artista mega-famosa i potentada… el que sigui. Ara bé, hi ha requisits, perquè demanar no ha de voler dir sotmetre’s: imprescindible creure que la cultura ha de ser un bé comú i que el possible mecenatge no retornarà en forma d’increment econòmic, agraïment social de catifa vermella ni es convertirà en un negoci alter ego de màquina de fer diners. Si reuneixes aquestes condicions i en tens ganes, parlem.
I és que potser ja n’hi ha prou, no? Et parlo a tu, hipotètic Mecenes. És excessivament ingenu creure que pot existir algú que simplement pel fet de tenir, vulgui aportar a canvi de la feina ben feta i la satisfacció d’haver ajudat a fer-la possible? Jo, si tingués diners més enllà dels que necessito per viure, ho faria. De fet, ja ho faig, però tot i que visc dignament, hi ha insuficiències vinculades al pressupost. El meu àmbit és el cultural, i jo demano mecenatge per la cultura, però de retruc, és una demanda que implica l’educació (més cultes més educats) , la sanitat (més savis menys malalts), el consum (més plens per dins, menys superficials per fora) i un llarg etcètera que caldria tenir molt i molt en compte. Llegiu-me amb el to vehement que em caracteritza, si us plau, i entendreu molt millor el que intento dir.
Així doncs, crido, dic, vull, un Mecenes a la meva vida. Un personatge que em digui: té, Jordina, aquí ho tens. I jo abans li hauré presentat totes les propostes que tinc sobre la taula, les seves despeses anuals, les intencions, els objectius, la gent que hi treballarà, els qui se’n beneficiaran, les infraestructures que s’hauran o no de generar. Tot, no hi ha cap problema en mostrar-ho tot perquè no hi ha res a amagar.
I a canvi, Mecenes? No cauré en les compensacions materials o de rendiment, aquí. Hi haurà l’honestedat, la continuïtat, el compromís, la certesa de les idees i el camí a seguir. Fent-ho bé i en condicions. Amb qualitat de vida. I em despullo ara, m’exposo obertament: durant 15 anys he gestionat la cultura que he generat a través del meu propi treball i, en segona instància, dels ens públics, de les subvencions, dels ajuts, dels polítics o tècnics que han cregut en les propostes que se’ls han fet i en les quals han volgut implicar-se. Però a hores d’ara l’administració s’ha tornat massa complexa, massa burocràtica, massa pendent de les formes, les justificacions i objectius de les formes que no pas dels veritables continguts. L’administració ha generat tal excés de control (sí, el control pot arribar a ser excessiu, sense cabuda per les persones, per les errades, emparant-se en les lleis, les normes, el no-nom dels qui en som usuaris per ser estrictament un número d’expedient) i en excés de paperassa (arran de Millets i incultes i poca-soltes varis que han anorreat les bases que treballem cada dia per aixecar allò que ells es ventilen en un no-res). Vull seguir treballant i aportant idees i fets, sobretot fets al voltant de la cultura, però la gestió està obstaculitzant l’acció i sepultant les possibles accions sota la paperassa.
Actualment l’administració, i els seus requeriments, estan ofegant la creativitat. Si gestiones, no pots crear, i la cultura, malauradament massa vegades, requereix que siguem els mateixos actors els que li donem vida, els qui ho fem tot. PROU. En català se’n diria tenir un bon coixí, del que demano. I quedi clar que no ho demano per mi, per la Jordina, sinó per projectes que van molt més enllà de mi mateixa i es gestionen a través d’una associació i repercuteixen directament al territori on es porten a terme. Demano un compromís per sostenir i millorar plataformes que ja existeixen i poder treballar a anys vista, sense patir per si demà el teu projecte ja no serà d’interès públic o si els canvis polítics han resolt que allò que fas ja no és important o no encaixa en les polítiques culturals del mestretites del moment.
Mecenes, et demanaré, serà una de les meves úniques demandes, que confiïs. Tothom qui té dos dits de front sap que un bon botiguer mai estafarà al client perquè, precisament, vol fidelitzar-lo i donar-li el millor de la seva mercaderia. Perquè torni. Perquè el benefici sigui mutu. És possible encara, al segle XXI, creure en la paraula d’algú sense notaris per entremig?
Tinc tres projectes sobre la taula. Socials, culturals, territorials, assequibles, engrescadors. Truca’m o escriu-me i te’ls vindré a mostrar:
jordinabiosca@gmail.com Telèfon: 660 68 73 25
I no faig broma. Això no és un article genèric. Això és una demanda explícita, dirigida a tots aquells a qui us surten o quasi, els diners per les orelles i podeu fer molt si creieu que les coses van més enllà de nosaltres mateixos.
Hi ha una qüestió social i cultural que és la base de la qualitat de vida comuna i això ens engloba a tots. Tots necessitem cultura. I a banda dels qui hi creiem i hi treballem, també calen els qui hi apostin i inverteixin fermament.
Jordina Biosca
Vilafranca del Penedès, 16 d’abril de 2018