L’Arca de Noè

Des del 2012 fins a mitjans del 2017, tres homes i jo mateixa hem format part d’una
companyia de teatre que ha estat de gira per tot l’estat espanyol i Catalunya amb
l’espectacle L’Arca de Noè. Han estat gairebé cinc anys plens de bons moments i molts
aprenentatges amb un espectacle que ha crescut, ha millorat i s’ha fixat rodant i rodant i
transformant-se a partir de l’experiència amb el públic. La proposta de fer-lo va venir d’una
entitat financera que des de fa anys ofereix tant teatre com música a grups escolars d’arreu.
En el nostre cas, ens van demanar que féssim una proposta vinculada a la mitologia i,
entusiasta i fan com sóc jo mateixa de la pròpia, d’entre d’altres opcions els vaig presentar la
del periple de Noè inclòs a l’Antic Testament. Des del meu punt de vista, la proposta era
estimulant i plena de preguntes, qüestionaments i debats que només podien, sí o sí, enfortir
el pensament dels qui ens vinguessin a veure: enfortir-lo a través del debat i les preguntes
que sorgissin de la proposta. En cap cas hi havia ni es plantejava l’espectacle com una mena
de faula moralitzadora. Per altra banda, i aquest apartat ja ens semblava absolutament obvi i
de calaix, hi havia una vessant estrictament de coneixement i vinculació amb la història de
les religions, la història de l’art, la literatura i les antropologies que donava abastament
suficients raons a l’espectacle de poder ser i tirar-se endavant. Al capdavall, els Gènesis són
inherents a totes les cultures: fer veure que no existeixen o que n’hi ha que son més o menys
vàlids que d’altres resulta absolutament inconcebible per qualsevol persona que es pugui
autoanomenar, oberta de mires. I fer-ne divulgació, al nostre parer, era tant normal com fer
divulgació de la reproducció dels dofins o de l’expansió de l’univers.
Ens vam entendre de seguida amb els nostres interlocutors i vam passar a l’execució del
guió, del disseny de les imatges pel vídeo, de la música, d’un dossier pedagògic i tot allò que
pugui anat vinculat a la producció d’un espectacle. Ens va sortir prou bé, la veritat, i tots en
vam quedar i encara ara n’estem, molt orgullosos. Sabíem que era una temàtica
controvertida, però no ens semblava que això hagués de generar cap mena de problema
insalvable.
D’aquí, es va passar a l’estrena i des d’aleshores i fins fa ben poc, l’espectacle s’ha portat a
més de 30 ciutats espanyoles i totes les capitals de província catalanes. Això fa una mitjana
mínima de 8 mil escolars aproximadament. No és pas poca cosa. Com a actriu, haig de dir
que generalment la resposta sempre va ser molt bona, fins i tot entusiasta per part del

públic, i que tan sols en una ocasió la cosa no va reeixir perquè els alumnes que ens van
portar, eren tan menuts que tot allò que els explicàvem i la manera com els ho explicàvem,
no se’ls feia comprensible per cap banda. Com a narradora d’ofici que sóc, i acostumada (i
demandant) de les distàncies curtes amb el públic, ja que aquest cop l’espectacle era en
teatres, sempre vaig intentar després de cada passi acostar-me a alumnes i professors per
intercanviar impressions. Entre els alumnes, en veies de tota mena, condició i color, però
mai van semblar, cap d’ells, gens preocupats per l’origen de la història: era la història
mateixa la que els mobilitzava i els fets que hi succeïen el que els estimulava. La religió, en
gran mesura, no era la base sobre la qual ells basaven el que havien sentit encara que
òbviament, hi hagués un Déu. Majoritàriament, els professors també van gaudir, i els ímputs
posteriors a l’obra també van ser molt bons. És cert que en un parell d’ocasions ens vam
trobar amb comentaris del caire de: aquestes temàtiques són de carcamals o jo mai portaria
al meu fill a veure un espectacle basat en cap aspecte de la Bíblia, però ho vam entendre
com una “reacció previsible” davant el rebuig que massa vegades té, perquè sí, qualsevol
cosa vinculada al fet religiós en una gens menyspreable part de la població. Hi va haver un
episodi especialment impactant en un bolo a Santa Cruz de Tenerife quan un professor, en
haver acabat, va voler pujar a l’escenari i agafar el micròfon per “deixar clar a tots els nens
que allò que nosaltres havíem exposat era mentida”. La “seva” escola era agnòstica, ens va
remarcar. I Incrèdula i impertèrrita alhora, li vaig contestar que allà ningú havia anat a fer
dogma de res, ni natros ni ell, i que per tant, no entraríem en el joc d’haver de dir a ningú
què havia o no de creure. Per la companyia, tot això eren anècdotes que evidentment,
generaven debat constant. Teníem entre nosaltres el M. Molina, músic de l’espectacle i
musicòleg i medievalista enamorat de les iconografies i els símbols religiosos de tota mena,
la M. Martí, una teòloga extraordinària que ens havia fet el dossier pedagògic al qual tenien
accés tots els mestres i que d’una manera brillant aportava informacions que des de
diferents vessants, induïen al debat i la vinculació de les religions amb la cultura, la història,
la geografia, etc. Teníem el criteri dels dos tècnics bregats en veure infinitat d’espectacles
bon si no tan bons i el meu propi, amb un total de 4 espectacles vinculats a la Bíblia dins la
meva trajectòria artística i encantada de la vida d’haver-los fet. Quan ens van anunciar que
s’acabava la gira ens va saber greu, és clar, però després de 4 anys tampoc era res que ens
agafés d’imprevist.

L’entitat financera ens va citar per tal de notificar-nos oficialment que acabàvem la gira. La
sorpresa va venir quan ens van parlar de les dificultats que les seves delegacions catalanes i
espanyoles havien tingut a l’hora de proposar a ajuntaments i escoles, l’Arca de Noè. Es veu
que la proposta va ser controvertida i qüestionada des del primer moment i que moltes
vegades hi van haver moltes reaccions adverses a que l’espectacle es pogués portar a terme
en tal o qual ciutat. Fins i tot va arribar a plens d’ajuntament. En cap moment es parlava de
la qualitat de l’espectacle, és clar. I ja no es tractava de que l’espectacle costés de “vendre”
sinó que costava que com a “regal” que l’entitat financera oferia, s’acceptés per qüestions
de temàtica. Es veu que hi havia parts que es posicionaven amb una negativa absoluta al que
anomenaven un possible “adoctrinament”, i d’altres, que a veure si resultaríem irreverents
posant a escena una temàtica d’aquesta mena. Tots els membres de la companyia i jo
mateixa ens vam quedar de pedra. Al meu entendre, progres i creients es posaven tots al
mateix nivell. Tot plegat ja no resultava una simple urticària a les temàtiques amb base
religiosa (o mitològica, segons es miri) o a la seva divulgació en formats “no-litúrgics”, sinó
que de retruc, era una negació a la divulgació lúdica de coneixements que ens portarien a
entendre obres tan cabdals com El diluvi universal de Michelangelo a la Capella Sixtina, o
L’últim sopar o L’Anunciació de Leonardo da Vinci, les pintures murals romàniques del
monestir de Santa Maria de Sixena. Negar l’accés a aquesta mena d’informació portaria al
menysteniment a tants i tants escriptors, cineastes, escultors, arquitectes o tants altres
artistes que han vinculat en un o altre moment, la seva obra a episodis vinculats a fets
religiosos. El llibre i la pel·lícula Història de Pi no són sinó una metàfora que gira sobre aquest
mateix eix i els Cliks de Famòvil tenen la seva pròpia Arca de Noè. Hi convivim. Resulta
absurd voler fer veure que n’estem al marge o que només hi ha una manera de poder-ho
mostrar.
La companyia vam encaixar desconcertats la notícia. Quan parlem de cultura general, no
parlem també d’aquesta part, de la cultura? Ningú en absolut pot posar en entredit que no
siguem part de tot el bagatge cultural religiós que arrosseguem des de fa dos mil anys, i que
la nostra vida, amb credo o sense, no estigui vinculada en molts sentits a aquestes històries i
òbviament, a totes les festivitats anuals del nostre calendari. Si parlem de que hem de
conèixer qui som i d’on venim, penso que no podem fer-ho estrictament des d’una vessant

científica o històrica. Tindríem una visió parcel·lada i aniria coixa de totes totes. La part del
credo, la fe i la seva manera de comunicar continguts, també és part de la nostra cultura. La
cultura popular, la mitologia. També en som part. Ens agradi o no o hi estiguem d’acord o
no. I per si mateix, no hi ha res que sigui o tant bo o tant dolent. Religions incloses.
La pregunta que em genera tot aquest periple, però, em ve amb cert neguit i incomoditat al
cap: si enlloc de ser un espectacle concebut de bones a primeres per una entitat disposada a
oferir-lo gratuïtament, aquest espectacle hagués estat concebut des d’una companyia amb
finançament propi i per vendre’s als teatres o circuits escolars, hagués estat, per temàtica,
un fracàs de vendes? Al marge de la qualitat, la temàtica hagués estat directament rebutjada
per la controvèrsia que es veu que aporta? Si no som creients, vol dir que foragitem
qualsevol mena de manifestació religiosa del nostre voltant com si no existís? I si ho som,
volem estrictament mantenir aquestes manifestacions dins el criteri de les nostres
comunitats? No s’aconsegueix, mirant-nos tant el melic, negar la opció als nostres fills
d’accedir a aquests coneixements i deixar que cada u decideixi què vol fer-ne, amb ells?

L’altra dia em vaig llegir una novel·la policíaca on l’assassí es basava en textos d’Enoch i
imatges de La pietà per a les seves macabres creacions. Al còmic El secret de l’Unicorn, d’en
Tintin, la pólvora es guarda a la Santa Bàrbara, cosa que també té la seva raó de ser. A la
pel·lícula “Proyecto Lázaro” no tindria cap sentit canviar-li el títol i anomenar-la “Proyecto
Enrique”, per exemple. Temps enrere, vaig tenir una parella que de tant en tant em deixava
anar, “mira-la, ja ha caigut del cavall com Sant Pau”, i estic segura que tots, uns i altres, hem
passat en algun moment de la nostra vida per un Calvari; que ens hem trobat algun Judes pel
camí o que hem plorat com Magdalenes. I tanes altres coses similars que provenen, totes, de
les mateixes fonts i que seria bo que sabéssim interpretar. Fins i tot els hippyes van adoptar
un símbol de l’Arca: el símbol de la pau, inspirat amb la pota del colom que van deixar anar
per retornar a terra ferma. Tots formem part de la teranyina, ja ho veieu. Estic segura, tant
segura, de que tots aquests coneixements no poden fer cap mena de mal ni poden ser
nocius, que em deixaria clavar a la creu per defensar-los. I si dic mentida, que baixi Sant Pere
del cel i us expliqui per què aquest cop no ha cantat el gall tres vegades.

Aquesta seria una segona opció de final…
L’entitat financera, molt generosament, ens ha ofert de poder seguir explotant l’espectacle
pel nostre cantó tot i desvincular-se ells del projecte. Nosaltres hem accedit al repte. I dic al
repte perquè ara ja no serà una entitat qui “regalarà” un espectacle sinó que entrarem dins
el competitiu món de les vendes. La qualitat de l’espectacle i els seus resultats en directe
estan més que demostrats, però per a saber això hem hagut de poder-lo fer arribar fins al
públic. Ara, el repte ja no serà aquest. Serà veure si programadors i adults, els qui en
definitiva decideixen què veuen o no els nanos, sabran objectivar els continguts que oferim i
el marc cultural en el que s’engloba l’Arca de Noè. I si sabran, uns i altes, entomar crítiques i
discrepàncies per haver programat i proposat aquesta mena d’espectacles. Diuen que l’art
ha de ser una revolució. Que ha de sotraguejar i remoure. Personalment, amb l’Arca o tants
altres espectacles que vaig a veure de companys o que jo mateixa faig, aposto per aquests
criteris els quals em semblen necessaris i imprescindibles per una bona salut social.

Comparteix aquest article :

Deixa un comentari