Fer un espectacle de Roald Dalh, és envescar tothom i deixar-lo enganxat a la cadira
Els Culdolla és un llibre de l’escriptor gal·lès Roald Dahl editat per primera vegada el 1980. Té
unes 97 pàgines, està il·lustrat pel genialíssim Quentin Blacke i jo en faig un espectacle que
fa ben bé 12 anys que represento per escoles, biblioteques, teatres i allà on se’m demani.
És una història hilarant, políticament incorrecte, carregada d’animalades, d’una imaginació
sublim i que deixa, per variar, el mon dels adults absolutament (i literalment) de cap per
avall. Roald dalh sempre posa el dit a la llaga i no té, mai, cap mena de problema a deixar els
adults com un drap brut tractant-los (a la majoria) de grollers, abusadors, malcarats,
superficials, excèntrics, incapaços i molts altres adjectius igualment galdosos.
L’altre dia vaig fer l’espectacle exclusivament per a públic adult.
I pocs dies abans l’havia fet en una escola, per alumnes de 6è.
I encara més enllà, l’havia fet en una festa local per a públic familiar, amb famílies senceres
integrades per tota mena de franges d’edat.
I és que fer un espectacle de Roald Dalh, és envescar tothom i deixar-lo enganxat a la cadira:
els adults no poden creure’s què estan sentint perquè tot plegat és una animalada que
sembla que, oh orelles refinades, ja no podem sentir. La canalla embogeixen amb el grau de
permissivitat que se’ls dona tant de pensament com de paraula per posicionar-se davant els
personatges, i juguen, i molt, a dir-hi la seva tan com poden. Quan el públic és familiar i
tenim edats de tota mena, el joc encara és més hilarant perquè els uns engresquen als altres
i tothom acaba, per art de màgia, oblidant-se que potser això no s’hauria de dir, que potser
allò que passa no s’hauria de deixar sentir, que potser tot plegat és massa brusc o potser poc
refinat o poc polit o poc apte, o – Oh el meu nen! Cal que senti aquesta mana de coses? O
l’adult: – Com és que estic fent d’ocell davant de tot el poble i a sobre m’ho passo bé?…
M’explico? Em faig entendre?
La història ni canvia i s’adapta sigui quin sigui el públic. Sempre és la mateixa. No hi ha una
història transcendent per als adults o una història infantilitzada per als xics: sempre,
tothom, l’entén. És absolutament transversal. El que a mi m’aporta fer-la, a banda del plaer,
però, és no entendre massa aquesta mania de voler-ho sempre catalogar tot i de decidir que
això només és per xics, que allò només és pels de més de 6 anys, que el de més enllà es
recomana per a adolescents o que allò d’allò d’allò és per x o per y o pel més gran o pel més
alt o pel més verd.
Quina mania en voler-ho fer tot a la mida, no? Si algú triomfa en el concepte de tots els
públics és Roald Dahl, això segur, i d’entre tots els espectacles que tinc d’ell, jo diria que Els
Culdolla és el més reeixit quan parlem de transversalitat de públics. Traspassa absolutament
qualsevol necessitat de límit o catalogació: tothom, absolutament tothom s’ho passa bé. I cal
remarcar que en els meus espectacles, ja siguin per grans o per petits, a l’escenari no hi ha
mai res sinó jo mateixa. I que tot passa per la veu, el cos i l’espai i que qualsevol intent
d’escenografia és inexistent. I innecessari. Per tant, alguna cosa deu passar allà dins si
tothom s’hi queda tan enganxat.
Raons del perquè dels resultats?: fil conductor surrealista, que crida l’atenció a tothom i que
deixa carta blanca per interpretar continguts a cada u segons l’edat o moment vital. Acció.
Un llenguatge a voltes groller i gamberro que casa alhora amb un català acurat i una
narrativa de molt bon nivell amb, fins i tot, complexitat en el vocabulari per als grans. Més
acció. Factor interactiu, on el pujar a l’escenari ja no és només cosa de nens sinó que passa a
ser cosa de tots i per tant, els pares també pugen a jugar i no tan sols això: potser només
pujaran ells i els nanos se’ls miraran des de baix. Encara més acció. I la part, per a mi, més
impactant de l’espectacle: 1- Ens deixa lliurar-nos de la contenció, de la correcció i del “bon”
pensament social per passar a jugar i poder, dins el marc de la història i per tant, dins el
marc de l’espai de l’espectacle, deixar anar bajanades que en altes contextos serien poc ben
vistes, 2- Ens deixa apostar per una violència que mai veuríem amb bons ulls fora d’aquest
context (i que ja està bé que sigui així) i 3- Ens permet no ser simplement espectador passiu
sinó que ens fa ser espectador actiu, perquè viure-ho des de dins o des de fora, ja sabem
tots que canvia molt el com es viu la història.
Fins i tot després d’haver-vos, potser, espantat amb aquesta descripció, encara ara puc
afirmar que llegir Dahl i poder veure un espectacle de Dalh, segueix sent una experiència
necessària. Perquè quan ens expliquen una història volem que ens sorprengui. Volem que
tingui contingut, volem que hi passin coses. Volem que ens sotraguegi i ens faci sentir
Volem que ens faci vibrar.
I que ens faci sentir salvatges, també, i herois. I part implicada.
I que ho capgiri tot de cap per avall i ens faci tenir els peus enlaire i el cap a terra, tal i com
els passa als Culdolla. El mon al revés. O no.
Volem que ens faci sentir a Dahl. A Dahl de tot.
Als grans ens agrada. I als xics, també. Cal tenir-ho en compte a l’hora de decidir on els
portem a veure què.
Jordina Biosca