El que passa, al meu entendre, és que hi ha espectacles que poden, que haurien! de veure’s i poder-se veure dues o tres o les vegades que faci falta
Fa dies que he començat a treballar en el nou dossier de propostes d’espectacles pel Festival Eva, En Veu Alta, que farem aquest proper 2018 al Penedès, a Pradell de la Teixeta i al Monestir de Sant Llorenç a Guardiola de Berguedà. La direcció artística té aquest gran condicionant, és clar: buscar i proposar any rere any espectacles nous, bons i que casin amb el nostre plantejament d’espais i territorialitat. Una i altra vegada, em miro el que ja hem fet en edicions anteriors i sempre que ho faig, em trobo amb espectacles que em requen de no haver-los pogut explotar més, de no haver-los fet més vegades. Val a dir que els darrers anys, n’hi ha que sí que els hem repetit, i cada vegada que ho fem, m’apareix un petit neguit al ventre: pensaran, els usuaris de l’EVA, que no tenim més alternatives? Que tenim endoll amb alguns dels artistes? Que som uns ganduls i no anem a veure, durant l’any, altres espectacles susceptibles de ser contractats?